Antroposofia
És l’home un ésser lliure o, pel contrari, està sotmès a designis aliens a la seva voluntat, i que determinen irremeiablement la seva existència?
L’evolució cultural dels últims segles ha portat a postures contraposades pel que fa a la concepció de l’home i de la vida, però que d’alguna manera coincideixen en la resposta a la pregunta anterior.
D’una banda, existeix la que podríem denominar «visió científica», segons la qual l’home és només un graó perdut més en la cadena evolutiva, mer resultat de la selecció natural i de les mutacions degudes a l’atzar. Segons aquesta afirmació, el comportament de l’home està totalment determinat per les seves característiques genètiques (fruit de l’atzar), i per les modificacions que l’ambient (pares, educació, entorn social...) produeix en aquesta estructura genètica.
D’altra banda, existeix l’anomenada «visió religiosa», segons la qual tot el que existeix, i especialment l’ésser humà, és obra de la creació de Déu. Tota la vida és un pla de Déu, i l’home ha d’acomplir els seus designis, que ens han sigut donats per les revelacions de les diferents religions.
Com veiem, les dues ideologies, l’evolucionista i la creacionista, redueixen l’home al paper de mer objecte de causes alienes, i per tant mancat de llibertat.
Tanmateix tot home porta dins seu l’anhel de llibertat, i també, de forma més o menys conscient, la necessitat de comprendre el sentit de la seva vida i la seva existència.
Si fos correcta la visió evolucionista, com us expliqueu l’anhel de llibertat i la cerca del sentit de la vida, i quina relació té amb la lluita per la supervivència i l’adaptació al medi? No és veritat que la poesia, la literatura, la música, la pintura... posen de manifest que en l’home existeix un principi superior que no es mou per necessitat? No és veritat que la capacitat de l’ésser humà de descobrir les lleis de la natura posa en evidència que ell pot comprendre-ho tot? I no és veritat que això ens mostra que en ell també existeix un impuls creador, potser el mateix principi creador que es manifesta a la natura?
Si fos cert que tot es només una creació de Déu, i que a l’home només li correspon obeir les seves ordres per aconseguir la salvació, llavors, si l’home només pot creure i obeir, i és incapaç de comprendre, com podem parlar de responsabilitat moral en l’home? I com podem compaginar els manaments tan diferents de cadascuna de les religions? Amb quin criteri considerem correcta una religió i no pas l’altra?
Tots aquests plantejaments ens han portat a una dicotomia entre fe i raó, entre religió i ciència, i actualment s’accepta amb resignació que són dos conceptes incompatibles. Tanmateix, a principis del segle passat, Rudolf Steiner, científic, filòsof i artista, va proclamar d’una manera oberta i precisa, que el camí cap al coneixement de l’home i de l’univers ja era possible per a tothom que volgués seguir-lo, i que aquest camí portava cap a la llibertat. I no només va donar a conèixer tots els coneixements adquirits per ell amb el mateix rigor de la ciència, sinó que va ensenyar totes les pautes perquè els altres poguessin descobrir-ho per ells mateixos. Aquest camí de coneixement és l’antroposofia, un camí que ens permet descobrir i viure qui som i quina és la nostra relació amb el cosmos. És la realització del manament dels antics oracles: «Home, coneix-te a tu mateix». Al llarg d’aquest camí l’home va descobrint les lleis espirituals que regeixen l’existència i, de la mateixa manera que el descobriment de la llei de la gravetat va permetre a l’home lliurar-se d’ella i volar, també el descobriment de les lleis espirituals li dóna la possibilitat de la llibertat en tots els àmbits de la vida. És per això que l’antroposofia és un camí cap a la llibertat.